Mutant World, primera escalada en solitari (13/IV/2019)

Després d’11 mesos justos d’aprenentatge en aquest món arriba el dia de la primera escalada en solitari.

(Si voleu saber el perquè decideixo escalar en solitari ,doneu-li un cop d’ull a aquest petit resum del meu curt trajecte en el món de la vertical.)

Vaig escollir aquesta via, com la primera per fer-la en solitari íntegrament per varies raons. La primera, la facilitat logística de poder arribar pel meu conte sense cotxe, ja que, no tinc carnet. La segona, pel seu nivell de compromís i dificultat, baixa. I per última, per un valor més romàntic, va ser la meva segona via que vaig fer; la primera va ser a la sud de Montserrat, la qual no he escollit com a la primera de nou, per motius obvis de mobilitat.

–Aproximació:

–R1 (Estació de Badalona)- (Estació de Sants)– R2 (Estació de Sants)-(Estació Platja de Castelldefels)/50’aprox. /Caminant-(Estació de Platja de Castelldefels)-(Pg.Marítim)-(Urbanització Ratpenat)-(Peu de via) /1h45’aprox./

Després de casi 3h daproximació desde casa meva, cap el voltant de les 9 arribo a peu de via.

Mentre preparo el material i vaig col·locant meticulosament la corda dintre de la meva motxilla,em recorre pel cos una barreja d’emoció i nerviosisme. Una emoció que em recorda a totes aquelles històries que he llegit sobre en Bonatti, la Catherine, en Picazo i d’altres grans escaladors de la història, pensant en que ells devien tindre una sensació semblant davant la seva primera escalada en solitari. Cadascú al seu nivell esta clar…;)

–La VIA:

LL1

Al final arribo a la “R” la monto, lligo la corda cambio el Gri-gri de posició i rapelo el llarg, un cop abaix desmonto la “R0” i em disposo a tornar a fer al llarg, ara més tranquil, ja que tinc la corda per d’alt i només haig d’escalar i recuperar corda. De sobte apareix una cordada de dos noies joves i mentre escaló em pregunten on estan, jo els contesto que sóc a la “Mutant”, elles em comenten que també la volen fer però primer faran la “Chumi-chumez”. Finalment sóc a la “R1” de nou, ja està, ja hi sóc, ja estic dins la via… Me’n adono que els escaladors no som gent corrent, que tenim alguna cosa en el nostre interior que ens mou a fer coses que mai haurem pensat que podríem arribar a fer. Acabo de fer un primer llarg de V, algú podrá pensar que no és per tant, i realment no ho és, però en solitari el concepte de grau, exposició i tot el conjunt canvia totalment i com he dit abans, entres en un altre món.

LL2

Reordeno el material i recullo la corda, m’hi estic una estona per tonarar-la introduïr dintre de la motxilla, ho faig de manera meticulosa per evitar possibles ensurts… Mentrestant la cordada veïna ja ha arribat a la seva primera “R”. Començo a escalar el segon llarg, un llarg que comença per una canal herbosa composta per petits ressalts però que mica en mica guanya verticalitat i així, dificultat. Encinto algun aldern i em vaig assegurant amb algun tascó i un parell de friends. Arribo al pas clau del llarg i me’n adono que la corda em pesa bastant així que em dono corda per poder arribar còmode al parabolt, tot i així m’ho repenso un parell de cops, degrimpant i tornant a pujar. Acabo per decidir-me i el pas atlètic l’acabo fent amb l’ajut de la cinta, així que es A0, penso: -‘la via” facileta” no t’ha deixat treure-la en lliure…’-. Segueixo escalant i arribo a la “R” al treure’m la motxilla i penjar-la de la reunió miro i me’n adono que casi em quedo sense corda, no entenc que ha passat, la corda es de 60m i el llarg només en fa 40…

Em disposo a desfer ell llarg rapelant, però haig d’evitar el fort pèndol que em llença dintre del tot de la canal, intento col·locar algún tasco sense èxit i finalment amb una cinta tubular envoltant un merlet aconsegueixo contrarestar el pèndol. Al arribar a la zona herbosa entenc perquè casi em quedo sense corda, la restant s’havia quedat atrapada entre les branques dels aladerns, per això notava que em pesava la corda, Ai de mi, si hagués probat aquell pas de V en lliure i hagués caigut!.

Torno a ser la “R1” la recullo i començo a escalar el 2n llarg recuperant la corda, ara que la tinc per d’alt me’n adono que escalo ràpid i bastant dinàmic. Al mateix temps les noies em pregunten pel que estic fent, els hi faig cinc cèntims, i una d’elles sorpresa em diu: -“Apa noi, ja t’has cascat la via en no res”- Somric i continuo escalant, aquest cop sí, el pas el trec en lliure, però collons si que t’has d’estirar… Finalment arribo a la “R2″ i se que només em queda un llarg de fisura de IV/V ben maco i que es deixa amanir amb algun alien, (llarg compartit amb l”Espolon Bomberos”).

LL3:

Torno a introduïr la corda dintre de la motxilla em costa una estona de feina, sota el Sol, es nota que ja comença a paretar la calor… Lligo de nou la corda la la reunió i començo a escalar. Per sorpresa meva em trobo un friend negre i una cinta exprés abandonats, no entenc que fa allò allà, el friend encara, pot ser que no el poguessin treure però la cinta? No se si es devien baixar d’allà, però no te cap sentit. Recullo la cinta i intento treure el friend sense èxit, ho tornaré a probar més còmode després quan vagi de “segon”.

Com ja estic eufòric, enlloc d’anar pel IV, me’n filo per una fisura un pel desplomada, amb “canto” de V arribo a la “R3” monto la reunió i rapelo per volguer treure ansiós i amb l’il·lusió el friend abandonat, com quan un nen petit és troba diners pel carrer. Un cop hi torno a ser, després de recollir la “R2”, pel pèndol de la corda no hi arribo, així que em columpio d’un costat a l’altre fins que aconsegueixo posar un friend del 0.75 abans de tornar en direcció contrària per l’efecte del pèndol. Em penjo còmodament. Em barallo amb el friend abandonat una bona estona, al veure que jo sol només amb les meves mans, que no hi caven, no puc. M’enrecordo de que porto una “sardineta” la trec i ho probó de nou, però sense èxit me’n vaig només amb una cinta de regal, hagués estat bé treure el friend també, però no ha pogut ser.

Recordo que aquesta és l’última “R” equipada i que l’últim llarg de tràmit per sortir-ne no es complicat, si anés amb company, aquest m’asseguraria, però com no es així, i se que si deixo la corda haig de baixar rapelant i demés. Arribo, a la conclusió que acabaré abans desencordant-me a partir d’aquest punt, que no jugantme-la del que em trobi a d’alt per muntar una “R”.

Amb compte arribo a un replà i se que ja he sortit, ara només queda grimpar pels típics resalts del Pic del martell per després donar la volta i baixar caminant.

Ja està, ja he fet la meva primera en solitari! Penso de nou amb les històries dels escaladors anteriors, ara que els entenc una mica de més aprop, i ara els admiro encara més per la grandesa de les seves escalades…

Decideixo anar a refrescarme a la platja i prendre’m amb calma la tornada a casa. Mentrestant me’n adono de que aquesta ha estat la primera, però no la última…